• Imprimir
• Enviar

Art

Jordi Benito fa fer

Vicenç Altaió

L'artista Jordi Benito, retratat per Albert Heras, a la galeria 9MA de Barcelona
ALBERT HERAS

Vaig trobar Benito, esprimatxat, assegut al rebedor de la galeria. Altres vegades rebia els assistents al vernissatge a peu dret a la porta. Estava exhaust, esgotat, després d'haver fet entrar un piano folrat de plom, de 700 quilos, pel finestral d'un entresòl de l'Eixample barceloní. A més, l'havia fet penjar al sostre!, amb l'aparent suport d'un tamboret: "És la cabra -m'observa-, com Goya". "Em pensava -li dic- que la intervenció de Cadaqués seria l'última". Es gira de cop i em fita amb uns ulls sortits d'un rostre-crani: "Per què?". Perquè els seus seguidors sempre hem pensat que no podia haver-n'hi una altra, de vegada. És tant l'esforç físic que cal fer, la gent que cal arreplegar, els diners que cal invertir per crear una obra d'art de les seves, tota bellesa, que sempre penses que és únic l'instant, efímer com l'emoció estètica i la revolució, irrepetible.

"L'art mata", -m'ha contat Heras, testimoni privilegiat, que cridava Benito des de dalt de la galeria, mentre donava instruccions amb el bastó enlairat a sis forçuts que pujaven per l'escala una pintura de gran format-. Veig una escena de penitents pujant al Gòlgota. Però els temes de la pintura tradicional a l'oli, ell, com a artista conceptual que és, els posa fora de l'art. El seu retaule és una fusta pobre folrada de plom i hi balla al damunt. L'art es trepitja.

A les parets de la galeria es reparteixen uns esplèndids dibuixos de referència impressionista -què va!, són anotacions musicals que el pianista ha interpretat amb els dits untats de pintura seguint les indicacions de l'artista-. L'artista conceptual fa fer. Altre temps ell era el performer que s'untava amb la sang del bou escorxat... com si fos pintura; ell era qui es clavava la mà al piano... la mà del pintor que no pinta. Ara fa fer.

Un art sensitiu que va al cervell a través de l'ull. Un art suggerent que es viu en directe. Un art que retorna els objectes que altres han fet artístics a combinatòria i moviment de la història.

L'estil de Benito és un estil modern no racionalista, que replica el marró de la tradició i el blanc pur de la modernitat. El pintor no s'autoretrata amb el groc de la follia. Tenyeix de blau la llum numèrica de l'escàner que retrata el seu rostre amb dades que res no diuen perquè res no en sabem del llenguatge, més que la bellesa del seu saber.

Hi ha artistes la vida dels quals és indiferent a la seva obra, han estat treballadors d'una ideologia o a compte d'un altre. Altres artistes eren professionals de la bohèmia i altres, pintors de diumenge. El sistema de Jordi Benito, el trapella de Granollers, és la submissió de l'artista a l'art, és a dir, la bancarrota, atès que no existeix transacció entre productor i client. És la professió d'un artista capaç de morir de gana, menys destructiu que els artistes que viuen de la subvenció.

Benito ha sabut reprendre el punt de la història de l'art on la pintura abstracta cal·ligràfica autobiogràfica s'acaba com a llenguatge. I la reprèn ressituant els fragments dels seus signes en l'espai extravisual, el mític. Així converteix l'escriptura musical en tàctil; l'escriptura matemàtica en visual; i l'escriptura gràfica en estètica. Amb la música supera la pintura i les arts visuals. El piano folrat deixa de funcionar per ser emblema. Com l'art: ritme creador. Una manera de fer.